Brigida Cristina Maestres Useche

PhD en Psicologia Social – Socióleg

Al llarg de la meva carrera com a investigadora, m’ha interessat com es construeix i es produeix la realitat, tant dins de (i pels) sistemes polítics (polítiques públiques, accions legislatives) com dins de (i per les) persones i subjectes/subjectivitats que han estat definits com «l’altre» (la persona victimitzada, la malalta, la persona amb discapacitat). He vinculat aquest interès epistèmic amb les diverses «formes de veure», fet que finalment m’ha portat a la qüestió corpòria de la visió cega i a la seva recerca fenomenològica.

M’interessa especialment la visió cega per la naturalesa de la realitat invident. Aquest interès s’ha nodrit de la producció de narrativa de ficció —com ara cròniques, poètica dels objectes, esbossos, dibuixos i fotografies— i de la interpretació musical; la percussió, sobretot, com una manera de construir una realitat sensible i tàctil.

En aquest sentit, el meu recorregut es pot entendre com un procés que va començar com un interès projectiu en la visió dels sistemes polítics i va derivar en la meva pròpia experiència de visió; és a dir, en un projecte sorgit de la meva pròpia existència com a persona diagnosticada amb baixa visió, un projecte refractari a les paraules i a altres captures de la biopolítica relacionades amb la discapacitat o la deficiència. Així, em mou un interès polític vital que ha nascut gradualment en les arts narratives, fotogràfiques i musicals: una metodologia potent per desmantellar els discursos dominants niats en les nostres pròpies experiències.

Aquest camí m’ha permès produir un discurs i una experiència en què la visió cega no s’entén com una mancança de quelcom, sinó com una episteme que construeix realitat i proposa una estètica particular del món. Per exemple, parlo en termes d’«animisme de l’ull inquiet» per referir-me a aquesta forma de visió i a la seva fenomenologia, emfatitzant el paper del cos com a sensorium i l’experiència social i individual de construcció de la realitat.

Al capdavall, ha estat un procés transformador que ha influït tant en el meu ús del llenguatge acadèmic com en la meva pràctica pedagògica com a professora.